Tresor

Ahir vaig estar buscant una recepta per veure si tenia temps de fer alguna cosa abans de anar a BCN. Per descomptat no em va donar temps a fer res, principalment per la meva forma de pensar. Vullc dir, coma persona lenta en lo que fa que soc, per a mi la cuina es una cosa gaire be ritual que nececita el seu temps si vols que no l’eixca un xurro en comptes d’un palo català. Així doncs, i com excusa que aprofite, amb una hora que quedava per a moure, no vaig voler/poder fer res, a banda de dinar i preparar-me la bossa. Els “rollets de vi” tindran que esperar.

Ara be, tot açò em va servir per a fer memòria i recordar que tinc un tresor d’incalculable valor personal... les llibretetes roges. Unes llibretetes en les que desde ja fan set anys ficava tot el que se m’acudia mentre treballava. Ahí hi han desde idees per a partides de rol que en aquell temps jugàvem fins idees per a novel·les ideades y polides amb el pas del temps, passant per poesies i varies receptes de cuina, en alguns casos repetides.

Ara tot el que espere tindre es temps per a poder ficar-ho en ordre i recordar tot el que volia o vaig fer. No està mal la idea de les llibretetes, no. Com deia aquell mestre de filosofia, “vessa els teus pensaments a una carta o paper, tanca-ho amb un sobre i amaga-ho al fons d’un calaix. Passat un temps, anys, treu-ho, compara lo que pensaves amb el que penses i torna a repetir l’exercici”. Si fem això i vivim prou, podem experimentar amb nosaltres mateix el que significa l’experiència i el pas dels anys per als essers humans.

Xe, mira que burraes!