La mort d'un nesprer

Fa gaire bé deu anys que em vaig emancipar -bé, falten uns mesos però tant fa, la sensació és ja de una dècada-. També podria dir que vaig agafar els estris (“bártulos”) i vaig moure a viure tot sol, però un cop més estaria faltant a la veritat. Vaig a anar a viure amb dos amics dels quals tan sols un i jo ens quedàvem a viure tot sols a la casa (l’altre portà el seu ordinador i el muntà allí per tal de tindré accés a internet, la xarxa no estava tan estesa en aquella època com ara). Passaren moltes coses i al cap d’un any ja estava vivint tot sol a la casa, i en cosa de tres anys el altre amic ja s’havia emportat el seu ordinador i la meva solitud era total. Ara pensareu que pagar l’arrendament tot sol degué de ser dur, i ho haguera segut de no ser per que la casa era dels meus pares i mai pagarem arrendament.
Per aquella època un company de feina em va regalar un nesprer per tal que em fera un “bonsai” i, junt a un parell de plantes més comencí a cuidar-lo. De bonsai no en vaig fer, el trasplantí dos cops i allò creixé fins fer fruit. I això que no arribava al metre.Fa poc m’he casat, i he tingut una filla, duc més d’any i mig vivint amb la meva dona i gran part de les meves coses encara son a la meva casa de solter. Al principi, quan vaig portar a casa de la meva dona la meva escrivania i l’ordinador, vaig sentir com si una part d’aquella casa haguera segut arrancada i posada a la força en un lloc aliene. Era com una ambaixada, un petit tros d’un país dintre d’un altre. Un lloc estranger en terra coneguda, o una terra coneguda en lloc estranger. El meu cervell encara no podia separar les meves coses de la meva antiga casa. Fins ara.
Ara ja sembla que tot estiga en el seu lloc, tot i que continue sense portar un 80% de tot el que tinc a la meva antiga residència (de lo qual una gran majoria son llibres i jocs de taula). Però el nesprer també s’ha quedat, sol, a la galeria. I es precisament aquesta planta una referència viva del que es el canvi de la meva vida i, supose, que amb la seva mort, o trasllat, es tancarà un cicle que durà deu anys.
Es tancarà un cicle i ja ha començat un altre. Definitivament aquell episodi de la meva vida ja ha passat i espera pacient a que tinga el valor o el temps necessari per a tancar-lo. Arribaran moments de purga stalinista per a coses que fa temps que tinc oblidades en algun calaix, però també moments de retrobada amb coses que creia perdudes des de fa temps. Tan sols espere que el nesprer sobrevivisca al canvi i poder parlar d’ell d’ací a deu anys.